Dedicat al Club de galotxa de Benifaió: Cavallers... va de bo

(Ja és temps d’enrecordar-se’n, ja és temps de reconeixements...)



De esquerra a dreta: Coto, Joselito, Cèsar, Eduardo i Alfredo

Crec que ha arribat l'hora de què algú es faça càrrec de posar al Club de Pilota Valenciana de Benifaió (modalitat de galotxa) al seu veritable lloc en la història de l'esport d'aquest poble, de fer-li justícia, al cap i a la fi.

Amb tota la humilitat de què soc capaç però també, per què no?, amb un pessic de valentia, m'he arrogat aquesta responsabilitat —un gran atreviment, pensant-ho un poquet, si més no, perquè fa quatre dies mal contats que m'he introduït en este món de la pilota— per a descriure i resumir la seua trajectòria i el gran mèrit que té aquest grup d'aficionats al nostre esport autòcton, esport oblidat per la gran majoria de valencians què han caigut sota l'encant d'altres activitats esportives molt més mediàtiques com per eixemple, futbol i basquetbol.

De la mà de Vicent Pla Sanleonardo («Coto», porta per nom de "guerra") actual president amb una immensa afició i un tarannà lluitador i compromés, aquest jugador ha contribuït de manera decisiva que el club haja aguantat des de l'any 1984 en què naix fins al temps present.

En aquell any, ja tan llunyà, un home anomenat Francisco Beltrán Segarra "el Chatarrero" es va posar mans a la feina donant els passos necessaris (alçant acta notarial) per a constituir el que seria el naixement d'este històric club. Ell li va donar el primer patrocini i la primera espenta i açí queda constància. En la actualitat els jugadors açí presents continuen tirant del carro.

Son 24 anys d'estar ahí, (no he esperat als 25, les Noces d'Argent, per si esdeveniments imprevisibles no desitjats pogueren malmetre la continuitat, preguem que no siga així) de no flaquejar i continuar la lluita, en primera, en segona i, els darrers anys, en tercera categoria, devallada fàcilment explicable si tenim en compte que els anys no passen en va i que molts jugadors d'equips rivals podrien ser fills d'ells, si ens atenem l'edat, i amb això vull dir què poden superar-los en força però mai en ganes.

(Anexe: per a la temporada 2008-2009, cal dir que han pujat a segona categoria i ahí estan defenent-se com poden de la força amb què espenten els joves d'altres equips. Enhorabona!!!)

Descrivint als jugadors...

“—Ai!, que l’edat no perdona...”. Diu Coto. Aquest any que corre (2008) farà els cinquanta. Quantes vegades li hauré sentit dir aquesta frase? Què no donaria ell per tornar als vint anys? No més que per poder sentir de nou eixa febra de pilota, eixa sensació de que pots dominar-la i colpejar-la amb la força i habilitat necesàries per a fer-la eixir "xiulant"... perquè Vicent posa el cor, més que la mà; la sent tant que no hi pot fer ni una santa becadeta abans d’una partida. S'ha que reconéixer que ja en queden pocs que senten la pilota com ell.

                                                                                                             Parlem ara de Joselito, d'edat semblant a la de Coto amb algun any menys, que fa un bot per baix (de sobaquillo) impressionant encara que no es queda manco a l’hora de jugar-la per dalt (de bot i braç). És mitger i resto. La seua il·lusió es ficar-la en la galeria tot i que ja li fallen les forces per a realitzar gestes d’aquest tipus. Però que conste que li ho he vist fer.                                                                                                                                                                          

    L’altre jugador d’edat pareguda que ens queda per descriure és César Satorres, fill de jugador, fa de mitger i punter i en estes posicions li he vist traure pilotes més que impossibles, de complicades que li venien. De'ls que boten la quarentena és el més jove.                                                                                       

També és de destacar, i molt, la tasca que fa el feridor Eduardo, el qual "arruixa" unes pilotetes al que està al bot què no li resulta gens fàcil jugar-les amb comoditat facilitant el treball dels companys que no se les han de veure amb pilotes massa difícils. Té 68 anys. ("Ahí es ná")

Un xicotet poema descriguent la seua faena:

La pilota que Eduardo ha ferit per dalt corda passa a un dit, en el rastell ha trencat deixant el rival bocabadat fent-se quinze i sentint-se el crit del feridor, afalagat

                                    Esmentem ara a José Luís, que es el delegat, el que hi porta tota la paperassa del club, li dona brillantor a les pilotes deixant-les com espills, es fa càrrec de la intendència: porta l'aigua a les partides locals, acorda l'horari, emplena les actes, etc... i està sempre ahí, quan falta algun altre membre de l’equip, per a substituir-lo. L’heroi ocult, diria jo. Quan es posa de punter no ho fa gens malament encara que ell no s'ho vullga reconèixer. He aconseguit aquesta foto de manera astuta i aprofitant un "lapsus" de l'al·ludit.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

I finalment, ens queda Alfredo, jugador de frontó què ha entrat fa poc a provar la galotxa, injectant dinamisme i joventut a l’equip i que està aprenent a conéixer la pilota en aquesta modalitat. Què he dit? Per la mort de Déu, conéixer la pilota... tasca molt complicada... si fins els mateixos profesionals encara els costa "llegir" per on eixirà del rebot en algunes ocasions. El ben cert és que té una "palma" molt poderosa; quan està inspirat fent el bot es capaç de col·locar la pilota al "pouet", lloc anomenat en l'argot pilotari, que es troba ubicat al costat esquerre del rest i què resulta complicadíssima de tornar fins per als surdos, si no son reboters experimentats.                              

                                                                                        Hauria d'anomenar alguns altres integrants que han passat pel club però que ja no hi son i em ve a la memòria Fayos, el barber al que, de pura casualitat, vaig veure un dia en la canxa i li pegà per provar el bot resultant, per a sorpresa meua, que va traure una palma quasi tan potent com la d'Alfredo. Em deixà de pedra. Li vaig preguntar a Coto cóm era això i m'explicà que va jugar una temporada amb ells.                

                                                                         Senyors, aquest esport no és del tipus de petanca, bolos o escacs, per citar-ne alguns dels més reposats, aquest esport és, per contra, una demostració de força i coordinació (rapidesa de cames i braços), habilitat (joc de monyica, reflexos i col·locació, coneixement dels punts febles del rival i anticipació de la seua jugada), destresa per a pegar-li amb la mà —què no és precisament una raqueta de tenis— a una pilota tan xicoteta que ve com un coet i tornar-la fent-la brunyir de la velocitat que se li imprimix quan va ben colpejada, (en l'argot es diu: "correguda de mà), tot açò entre altres moltes virtuts que té i que el fan tan especial i volgut per qui el tasta una miqueta, però que, al mateix temps, requerix d'una fortesa física que ja està minvant en estos pilotaris.                                                                                                                                                                                                                                Els que ens erigim com a defensors d'aquesta disciplina hem de ser conscients què mai podrem competir en popularitat amb els esports d'àmbit nacional i internacional però tampoc crec que es tracte d'això. Senzillament hem de consolidar el lloc què ocupa en la nostra comunitat, encara que eixa manca d'igualtat no li resta si no què augmenta el mèrit de jugadors valencians d'haver-hi guanyat en més d'una modalitat al Campionat Europeu de Pilota a Mà en moltes edicions com a Selecció Valenciana. I açí voldría deixar un enllaç que parla més en profunditat d'aquest tema i que aclarix, més si cap, la tristement famosa manera de ser que tenim: el meninfotisme valencià.                                                                    http://www.elpalleter.com/actualitat/opinions/noticies/01052004.htm                                                                                                                             Ahí estarem els poquets enamorats del joc de pilota que quedem i per la meva part faré el possible per a aconseguir més aficionats, encara que siga mitjançant l'ajuda d'Internet i recolzant al meu fill, al què també li ha entrat el "cuquet" i al que més avant faré referència molt breument ja que aquest article va dirigit als veterans. Aquest club/equip de galotxa (una de tantes modalitats dins d'aquest esport de la pilota i les quals estan descrites més avall, en una entrada anterior) ha anat escampant el nom de Benifaió per molts altres pobles de la comunitat arran d'haver-s'hi presentat ininterrompudament, des de l'any de la seua fundació, a tots els campionats oficials de galotxa per a aficionats que s'han organitzat si n'exceptuem un any o dos, segons recorda el mateix president, que no varen participar al trofeu Interpobles i que junt amb el d'El Corte Inglés son considerats els més importants. Des d'aleshores fins ara estan ahí, que no es poc, si ens posem a reflexionar-ho. La modalitat de galotxa —que és una evolució d'un altre joc anomenat “perxa”— va nàixer pels carrers i al carrer Ermita d'aquest poble van començar a jugar. Més tard, i com si hagueren sigut desterrats, continuaren jugant en un carreró que naix travesser del camí Marjal i que formen dos naus més enllà de les piscines municipals i l'empresa Secna; muntaven una xarxa de tela a cada banda del carrer per a què les pilotes no es perderen (son molt cares) i disposaven d'una escala per a pujar a les teulades d’“uralita” a recuperar aquelles que es quedaven penjades allí dalt.

En aquell carreró (el de la foto) s'ajuntaven uns quants aficionats per a veure les partides. Aficionats què, per desgràcia, no han augmentat en nombre si no què, més bé al contrari, han anat minvant per la llei natural de la vida i la mort i perquè aquest esport no aglutina molta gent, tot i que és d'una plàstica i bellesa extraordinària.                                                                            

Amb una mitjana d'edat que ronda els cinquanta anys, hui per hui, el gran mèrit d'estos pilotaris és seguir ahí, fent pinya, al peu del canó. Per damunt de tot es fa palesa la constància d'aquesta colla, jugadors i afició, que s'ha mantingut durant tants anys. Seria bonic que des de la corporació municipal, trovaren un foradet per a fer-los un merescut homenatge. Sense cap dubte ja els tocava gaudir de la canxa de pilota que l'Ajuntament fa uns anys què ha construït en el poliesportiu, què en una segona fase s'ha cobert i que estan gaudint des d'aleshores no sols ells si no també molts equips d'altres pobles que s'han donat cita per a disputar finals de campionats provincials i autonòmics i que també l'han adoptat com a seu per no tindre canxa al seu propi poble, és el cas de Marquesat (club de la mancomunitat de pobles Alfarb-Catadau-Llombai), que estàn reformant el seu carrer, o també Algemesí.                                                                                                

Canxa municipal de pilota en Benifaió

  "La canxa de Benifaió es va inaugurar a principis de desembre del 2005 coincidint amb les finals del Campionat Autonòmic de Galotxa Trofeu Interpobles, en un acte emotiu encapçalat pel president de la Diputació de València, Fernando Giner i al que no faltaren jugadors veterans que durant estos 20 anys han continuat treballant per la pilota al seu poble. Esta localitat de la Ribera Alta del Xúquer és una referència per al nostre esport, amb més de 20 anys de participació a les competicions clubs de Galotxa de la Federació de Pilota Valenciana."   (Extret de la revista Rebot de la F.P.V)                            

Per a general coneixement també em trobe amb l'obligació moral de fer saber que aquest poble pot enorgullir-se d'haver sigut l'escenari d'una històrica confrontació en la que, remuntant-se al segle XIX, “l'escriptor Almela i Vives ens referix una memorable partida disputada en l'any 1849 entre jugadors d'ambdós vores del Xúquer, on la vora sud estava representada per Roquet, de Penàguila, Salvador Cremades, de Bellreguard i Higinio Vedú: el Sagal de Petrer mentre que la nord contava amb Miquelet, de Riba-roja de Túria, Gregori el Panyer de Torrent i José el Caragol de Benimàmet. Benifaió tenia aleshores uns mil habitants i la crònica ens parla de l'assistència d'uns quatre mil espectadors” aplegats de tots els pobles del voltant i de més enllà.  

* Paràgraf en cursiva, extret de la pàgina web de la Federació de Pilota Valenciana                                                                                                                 

Remuntant-se en el temps i pegant una ullada a la història, en setembre de 1945 s’inaugurà un trinquet a Benifaió que va donar lloc a que s’enfrontaren les primeres figures de l'època: Quart, Juliet, Llíria I, Lliria II, Ibáñez. La ubicació d’aquest trinquet quedava en el que actualment és el carrer Juan José Llorca en el punt on es creua amb el carrer Almussafes i abastava el que hui es coneix com “la finca del Romaní”. A més, en aquest poble també hi havien excel·lents jugadors que practicaven galotxa i llargues al carrer com: Quico Molina, Escrivà, Germans Vinaders, Jacint, Pasqual ”Herbero”, Jorge, “El Blanco”, Chiral, Castillo i Gostinet. Anys més tard sorgiria Satorres, la figura més representativa de Benifaió. Desgraciadament el trinquet sols va durar 15 anys enderrocant-se al 1960 per a destinar-lo a la construcció de vivendes.                                                                           

Encara que m'en ixca un poc del tema és necessari apuntar que, desafortunadament i ara per ara, no tenim pedrera per a continuar amb esta tradició pilotari si n'exceptuem un xiquet de 12 anys (Moisés, el meu fill) i una xiqueta de 13 (Andrea) que s'ho han pres molt seriosament però que els toca jugar formant part d'un equip del poble veí d'Almussafes on n'hi ha uns quants xiquets més amb els que s'han pogut formar dos equips alevins i un altre infantil. Per a concloure aquest repàs per la història de la pilota d’aquesta població, insistir en el reconeixement que li deguem a estos jugadors i que espere es faça realitat en un futur proper.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Desprès d'anys sense actualitzar aquest blog, edite de nou tan sols per deixar constància què a hores d'ara, febrer de 2011, el club de Benifaió seguix viu i competint tant en el campionat Edicom (antic Interpobles) com en el de El Corte Inglés. En quarta categoria per bé que l'edat no dona per a més. Ací penjaré unes fotos de l'últim àpat celebrat al xalet d'un dels aficionats, José Tomàs (que no és el torero, tot i que també li agraden els bous) i on degustàrem un bon suquet d'anguiles. Per a xuplar-se els dits.